Després d'un llaaarg període de temps sense escriure, tota la culpa les tenen les vacances i els exàmens, torne a reprendre el blog esta vegada per a parlar ja sobre el llibre.
Porte unes trenta pàgines llegides i l'únic que puc dir és que no m'enganxa molt però espere que acabe agradant-me quan acabe de llegir-m'ho, encara que a mi m'agraden més els llibres romàntics o aquells que són més de misteri.
Fins on he arribat puc dir que no m'agrada res que el pare de Joanot, Francesc Martorell, es porte al seu fill benjamí a lluitar a Sicília sabent que la batalla estava més que perduda. El que si que m'ha paregut interessant és "vore", a mesura que anava llegint, com anaven passant les hores en eixa caravel-la on pare i fill parlaven i on Francesc anava instruint el seu fill perquè tot li fora bé en esta i altres batalles.
 |
| De camí a Sicília |
Altra cosa que puc dir és que tampoc m'ha paregut gens correcte que el pare de Joanot li deixe tota l'herència, menys una porció de terra, a Joanot en compte de deixar-se-la al primogènit, Galceran, encara que la veritat preferiria deixar-se-la a ell abans que a Galceran perquè si de la mateixa manera que administrava les terres anava a administrar l'herencia... Millor que se la deixara a Joanot.
I per últim, analitzant un poc estos personatges, he pogut observar que Francesc Martorell, un dels cavallers més veterans, intenta guiar el seu fill i intenta que este no cometa cap favada ja que s'estaven jugant la vida en esta batalla mentres Joanot s'anava deixant portar, entusiasmat, fent el que la resta de cavallers feia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada